Fins ben entrada la segona meitat del segle XX el caràcter agrícola de la vila era evident, tot i que se feren intervencions que avui resulten de gran utilitat urbanísticament com la construcció del Dau. En els darrers temps i avui Montuïri aposta per nous sectors, oferint sòl d’ús industrial i oferint el seu patrimoni com atractiu per a un altre tipus de turisme.

Pocs pobles de l'illa poden afirmar, com passa amb Montuïri, que la seva història reflecteix la major part d'etapes històriques del conjunt de l'illa. Així, les dades del primer poblament humà de l'actual terme municipal són com a mínim del segle IX abans de Crist. Es tracta del poblat de Son Fornés, un dels actuals referents culturals i turístics de Montuïri i, alhora, del món talaiòtic a Mallorca. Les excavacions han aportat tres talaiots sense que els actuals treballs permetin descartar la presència d'un quart. Tot i el que s'acaba de dir, no es pot descartar l'existència d'una comunitat prèvia al període talaiòtic i que aprofités les coves del terme municipal, especialment les artificials (hipogeus) com lloc d'enterrament. La comunitat talaiòtica desaparegué al voltant dels segle V a. de C. de forma violenta tal i com es deriva de les proves d'un incendi massiu. Aquella comunitat va ser substituïda per una altra post-talaiòtica que en lloc de formar hàbitats compactes protegits per muralla, s'establiren de forma dispersa tal i com ens demostren les restes. Aquest segon model de poblament arribaria fins a la conquesta romana de Mallorca el 123 a. C. A la zona s'han trobat restes romanes ara en estudi.

Durant l'època musulmana l'actual terme de Montuïri formava part, juntament amb el d'Algaida i Llucmajor, del districte de Muntuy, del qual pren el nom. L'herència islàmica la trobem a la toponímia, concretament a quatre topònims que encara es conserven: Alcoraia, Sabo o Sabor, Rafal Aixat i Mudaina.

La conquesta catalano-aragonesa de 1229 modificà tots els aspectes de la vida illenca i el substrat poblacional. També a Montuïri els repobladors d'origen català accediren al ús de la terra -no a la propietat tal i com l'entenem avui- a canvi de rendes al Rei, car la totalitat del terme va ser de reialenc. Tot i això, durant el segle XIII l'hàbitat devia ser dispers. Serà l'any 1300 quan per iniciativa de Jaume II, el primer rei de la dinastia privativa de Mallorca, Montuïri es convertirà en vila, seguint una política reial que s'aplicà a la major part del Pla, Sud i Est de Mallorca. Entre d'altres coses aquesta operació consistia en la concentració de la població fins a les hores dispersa per donar lloc a un poble més o menys tal i com l'entenem avui, amb serveis públics com pous, carnisseria, pescateria. Cada família que s'establí a la vila rebé un quartó (1.775 m 2) dins el poble per tal de construir-hi casa i corral, dret a conrear (domini útil) sobre 5 quarterades de terra (35.515 m 2). Naturalment l'ús d'aquests béns estava sotmès al pagament de rendes al Rei. Els nous veïns també reberen dret sobre garrigues per tal de ser emprades com a pastures, tot i que amb tota probabilitat aquestes terres en principi d'ús familiar degueren convertir-se en pastures comunals.

Durant la crisi econòmica de la segona meitat del segle XIV (recordi's la pesta negra de 1348) i del XV molt d'aquells pagesos s'endeutaren per sobreviure o pagar impostos, perdent el seus drets sobre les terres que conreaven. Es convertiren de pagesos més o menys independents en jornalers front als prestamistes o gent que havia fet diners en el comerç que adquiriren grans propietats aprofitant la falta de liquiditat dels pagesos. La vida d'aquests antics camperols convertits ara en jornalers era dura, tal i com denunciaren el Jurats de Montuïri als del Regne l'any 1507: lo poble està en gran infortuni per no trobar feina. La creixen pobresa del camperolat explica l'aixecament revolucionari de la part forana el 1450 i les Germanies (1521-1523). A un i altre hi participaren gents de Montuïri. De fet el nostre poble presenta una peculiaritat, va ser l'única vila saquejada pels propis agermanats. Efectivament, al final de la revolta, quan les tropes de Carles I ja havien arribat a l'illa, derrotat als revolucionaris a la batalla de Son Fornari (Sa Pobla) i ocupat Sineu, el que quedava de l'exèrcit agermanat es dirigí a Montuïri i assaltaren el poble.

Els anys posteriors a la Germania foren difícils: pèrdua de població, creixent pressió fiscal per pagar les multes imposades desprès de la guerra... La recuperació es detecta en el darrer terç del segle XVI, basada ja no en explotacions camperoles sinó en possessions tal i coms els entenem ara, la qual cosa vol dir que una part important de la població eren jornalers i missatges, és a dir gent sense terra. Al cadastre de 1578-81 a Montuïri hi apareixen 24 possessions valorades en gairebé la meitat de la riquesa agrícola del terme (48.450 lliures de les possessions front a 100.456 de tota la terra cultivable de Montuïri). En aquella època es detecta una creixent importància de la vinya i la roturació de garriga i terres de bosc per a sembrar-hi, de manera que el paisatge agrari degué modificar-se molt a les darreries del segle XVI i XVII. En part gràcies a aquest procés d'expansió agrària en el cadastre del 1685 el nombre de possessions ha passat a 39, destacant-se com la major part de les més rentables eren propietat de nobles de ciutat i de l'Església, sobretot del Convent de Sant Domingo. No hi pot haver dubte que en general el segle XVII, sobretot en la seva segona meitat, va ser un període de creixement demogràfic i econòmic que es perllonga per bona part del XVIII, prova d'això són les obres i actuacions que en aquesta darrera centúria es feren a l'Església parroquial. Però un dels trets més importants del segle XVII va ser la creació d'una xarxa de molins de vent que tindrà una llarga vida. Queden restes en el patrimoni del terme de molins construïts en els segles XVII i XVIII (molí d'en fraret). Evidentment l'especialització en el conreu de cereal fomentava aquesta dedicació econòmica que ens ha deixat una empremta patrimonial de primera talla.

La dedicació agrícola presidí la vida de Montuïri durant el segle XVIII i XIX, sols sobresaltada per episodis com la desamortització (1836), que obligà a que les terres del Convent de Sant Domingo fossin subhastades o les lluites polítiques de la Restauració (1874-1923) entre lliberals, encapçalats per la família Ferrando, i els conservadors. Pel que fa a la Segona República cal esmentar la edificació de l'Escola Pública que avui du el nom del batle d'aquell període – Joan Mas i Verd. Fins ben entrada la segona meitat del segle XX el caràcter agrícola de la vila era evident, tot i que se feren intervencions que avui resulten de gran utilitat urbanísticament com la construcció del Dau. En els darrers temps i avui Montuïri aposta per nous sectors, oferint sòl d'ús industrial i oferint el seu patrimoni (Son Fornés, Molí d'en Fraret...) com atractiu per a un altre tipus de turisme.